Com no podia ser altrament, el tret de la pistola del mosso que ha ensopegat travessa la porta de l'habitació de la planxa i impacta entre les dues celles de l'assasí del petit Quim, que pensa: "m'he oblidat d'apagar el mòbil". Llavors passa avall l'àngel, el semàfor d'Aragó es posa vermell, la pluja comença a caure amb força, la teva mare que llegeix al sofà passa pàgina i segueix llegint. Arribes a l'altra banda del carrer i, en un segon insignificant han passat tantes coses que ignores i de les que creus que estàs indemne i desconnectat que prefereixes seguir ignorant-les per sempre més, abduït i distret amb el primer pensament erràtic que passa i el primer que et ve als ulls: un anunci intermitent de pastilles per la gola.

Tot això passa mentre travesses el carrer Aragó cantonada Roger de Flor, i el temps se't congela i les primeres gotes de pluja fan que acceleris el pas, just en el moment que la teva mare (que acaba de llegir asseguda al sofà la primera frase de la novel·la de Nabokov) alça la vista, mira per la finestra, es queda embadalida amb la ment en blanc i pensa: "ha passat un àngel", sense saber que potser sí que ha passat un àngel: l'ombra en fuga del seu nét estimat.

A falta d'un quart d'hora per arribar a la una del migdia, la senyora López, una viuda insolent i amargada que viu sota el pis d'en Quim, sent uns forts cops i algun xisclet exagerat per part del noi. No és la primera vegada que escolta aquests espinguets rotunds i persistents. Es dirigeix al telèfon per fer una trucada als Mossos d'Esquadra, està fins al capdamunt dels deliris infantils del seu veí. Comença a teclejar els números respectius i, quan en resten dos per establir la desitjada comunicació, escolta un silenci estrany. Aquell mutisme la sorprèn i la fa defallir del seu intent de trucada salvadora. Està tranquil·la, però té un remordiment i no sap perquè.

Se sent un soroll fort, sec, com un tro. Durant mig segon, tothom es queda immòbil. De seguida, però, els dos mossos comencen a córrer seguint el rastre del tret, pensant el pitjor. En aquest mateix moment, a la pensió barata dels afores, en John té un mal pressentiment. A causa d’això, les seves envestides defalleixen, i decideix aixecar-se i posar-se els calçotets. Del llit estant, tot mirant com es vesteix, la Laia es queixa de no haver quedat satisfeta, i li suplica de tornar-hi. En John, però, víctima d’un estat de nerviosisme exasperant, li crida, ple d’odi: “Em fas fàstic! Sempre me n’has fet, foca!” i surt per la porta, deixant enrere els plors de la Laia. La Gariella, per la seva banda, comença a estar molt preocupada, el seu marit no li agafa el telèfon, i finalment truca a en John.

Just una mí·llèsima de segon després que la caiguda a terra de l'arma homicida hagi trencat el silenci que regna dins el pis de Capitán Arenas, espesseït pel repic de les primeres gotes de pluja, se sent com sona un mòbil també a l'habitació de la planxa. L'ensurt que li provoca al membre masculí de la parella dels mossos sentir de sobte el politò del xiulet de la infermera de Kill Bill fa que ensopegui amb una cadira de la cuina i se li dispari la pistola.

A tres quarts d'una del migdia del divendres 31 d'octubre del 2008 es posa a ploure. El núvol que es passejava per sobre d'una gran ciutat del nord-est de la península ibèrica, a la costa de la mediterrània, tapa el sol i allibera milers de gotes de pluja que repiquen sobre l'asfalt, les teulades i els vianants incauts. Al carrer Aragó, un home agafat per sorpresa travessa el pas de vianants amb una correguda. A un parell de blocs de distància, una dona aixeca la mirada del llibre que està llegint per contemplar les llàgrimes que piquen contra la finestra. L'aigua llisca per les teules del número 85 del carrer Capitan Arenas i cau al buit: a l'altura del quart primera, observa un nen amb el cap esberlat, un home amagat a l'habitació de la planxa, un mosso d'esquadra abocat a la pica de la cuina, una mossa d'esquadra al menjador que esguarda el seu voltant amb suspicàcia, un home al replà custodiat per la guàrdia urbana. Les gotes s'estavellen contra el tendal de la cafeteria que hi ha a la planta baixa: una dona, resguardada a l'interior del local, comprova el rellotge, treu el mòbil de la bossa amb mans tremoloses i demana una altra til·la a la cambrera. Als afores de la ciutat, el sol, insolent, il·lumina les habitacions d'una pensió barata a on una parella clandestina, amb accent anglès, posa en pràctica un manual de plaers ocults sense saber que, al cor de la ciutat, ha començat a ploure.

Al fons del segon calaix de l'armari amb portes de mirall que hi ha en el dormitori de matrimoni del quart primera del número 85 del carrer Capitán Arenas, desat dins d'una carpeta de cartró marró, hi ha el relat que va guanyar el premi Ploma de Ferro en la seva primera i última edició, l'any 1997. El relat es manté quiet i expectant dins el calaix a tres quarts d'una d'aquest fatídic divendres d'octubre, tal com hi ha estat gairebé onze anys, sense que ningú -a banda dels cinc membres del jurat, que hi van apreciar l'enginy amb que s'hi feia aparèixer un tornavís- l'hagi mai tornat a llegir. Ni tan sols la seva autora, que el va convertir en el símbol d'una carrera literària incipientment interrompuda.

Mentre el professor d'anglès sedueix una altra vegada la Laia a les 12:45, la Gabriella espera amb nerviosisme l'arribada del seu marit, l’assassí d’en Quim. Qui els manava a ells ficar-se en una història així?, pensa ella. En Lluís és simplement un comptable. I això ja és dir massa d'ell, perquè en realitat l’home amb qui s’havia casat és un ésser mediocre que mai ha destacat en res. Havia conservat la feina durant tant de temps només perquè era parent de l'amo, però quan van haver de fer retallades de personal, el seu nom va ser el primer que es va posar sobre la taula. Llavors van venir les penúries econòmiques, les tensions, les baralles... i, després de tot això, va venir en John. La Gabriella se'n va enamorar bojament. va ser durant les tòrrides lliçons d'anglès dels dimarts i dijous a les sis de la tarda quan l'english lover li va fer la proposta. Completament seduïda, la Gabriella va pensar que aquella seria una bona forma de superar els seus problemes de liquiditat i, a més, que li permetria d'apropar-se més a en John. Va posar-lo en contacte amb el seu marit, i entre els dos el van intentar convèncer de robar al pis d’en Ramon aprofitant que pel matí ell treballa, en Quim és a l'escola i la Laia va a casa del professor. En Lluís ja de per si té una manca de criteri propi quasi patològica, i la seva dona, que el coneix, sabia que no podria resistir-se a cap argument fonamentat en la lluita de classes i en la necessitat d'acabar d'una vegada per totes amb el capital, així que va acabar acceptant de participar en el pla. Ara, però, la Gabriella ha reflexionat una mica, i pensa que potser no ha estat molt bona idea confiar tant en una persona que mentre fan l'amor aprofita per escurar-li les butxaques dels pantalons. Tampoc creu que hagi estat prudent enviar el seu marit a fer la feina més difícil, ja que des de sempre tendeix a posar-se nerviós en les situacions de crisi i a fer coses estranyes: primer es posa blanc com la llet, després comença a sagnar pel nas i finalment venen les tremolors i els balbuceigs sense sentit. Passa massa temps de l'hora que havien fixat, així que es disposa a trucar al seu marit.

Es talla la comunicació. Durant dues mil·lèssimes de segon, està temptada de trucar-lo ella, però al final l'apaga i llença el mòbil al sofà: el professor d'anglès ja recomença maniobres conduents a un segon acoblament, i ella no el refusa. L'estranya sensació de trobar-se folgant al llit amb el jove britànic a plena llum del dia en una hora laboral, barrejada amb el sentiment de culpa la condueix cada vegada a imaginar alhora totes les parelles que en aquell instant precís, a tres quarts d'una del migdia, arriben a l'orgasme a la ciutat de Barcelona. Amélie Poulain de Montmartre va comptar en la seva pel·lícula quinze orgasmes simultanis a París -la ciutat dels vells amants-, però ella no en troba tants. Per pocs que siguin, la reconforta saber que no és l'única amant de la ciutat que en aquella hora es lliura al tremolor, a la passió i a la tendresa, al marge de tot el tràfec, tota la rutina i tot el sofriment que s'esdevé fora d'aquella cambra més aviat sòrdida i impersonal, que els besos i les abraçades han convertit en un clos de calidesa, un refugi a recer de tot.

La Laia, la mare del nen desgraciat, no es pot imaginar el calvari horrorós que està passant a casa seva, i aprofita el moment aliena al món sencer, i amb el mòbil en silenci. Mentre els mossos segueixen el rastre del soroll de l’altre banda del pis, ella posa en pràctica la Postura de la pàgina cinc del Kamasutra amb en John, el professor d’anglès del seu fill. Són amants des que el nen va començar a suspendre anglès. Es van conèixer un dia que la Laia va haver d’anar a l'escola a parlar sobre els zeros rodons que treia el nen, i va ser aleshores quan el mestre va proposar fer classes particulars a la mare. A partir d’aquell moment, van quedar de veure’s cada divendres al migdia a una pensió barata dels afores. La Laia no vol deixar que els remordiments de consciència la facin sentir malament, sap que no té cap sentit. A més, està convençuda que no es tracta d’una cosa passatgera: l’estima, està enamorada del britànic i pensa deixar el seu marit tan bon punt trobi el moment. De sobte es torna a il·luminar el mòbil: “que n’arriba a ser de pesat”, pensa la Laia, exhausta per l’orgasme, “ha trucat quaranta vegades en un segon.” Finalment, just a tres quarts d'una, s’aixeca i agafa el telèfon.

Quan ha entrat al menjador i ha vist aquell panorama, Carles Galindo, el membre masculí de la parella de mossos que s'ha presentat al número 85 de Capitán Arenas responent l'avís d'homicidi, no ha pogut evitar sentir una glopada calenta que li pujava de l'estómac i començat a córrer cap a la cuina provant de no embrutar més del compte la casa. Eva Guirado, la integrant femenina de la parella dels mossos, ha contemplat l'escena amb ulls freds, escrutadors i deductius, provant de trobar indicis inculpatoris o pistes resolutòries a un cas inusual: ha aparcat les emocions en un soterrani fosc. No han deixat entrar al menjador al pare, que es baralla amb el mòbil al replà de la casa custodiat per la guardia urbana. Llavors just en aquell moment han quedat tots glaçats un instant, just a tres quarts d'una segons Eva Guirado ha pogut concretar gràcies al rellotge digital que mostra la pantalla de televisió al cantó inferior dret, quan han sentit un soroll sord com el que fa una pedra en caure a terra que venia de l'altra banda del pis: a l'assassí li ha caigut a terra l'arma homicida que provava de netejar.

Mentre li ha clavat, mitja hora enrere, en el crani al nen de deu anys que, per sorpresa i inexplicablement ha trobat sol a casa, assegut a terra al menjador mentre es mirava Las mañanas de Antena 3 de Sussanna Griso tot xarrupant un got de Cola-cao, enmig del quart primera del número 85 del carrer Capitan Arenas que ell es disposava a robar amb entera tranquil·litat, mentre li ha clavat -dèiem- el canto esmolat del marbre de la base del premi Ploma de ferro que ha trobat sobre la xemeneia, l'assassí ha pensat que li hauria agradat més fer-ho amb un piolet, tal com un dia va veure en un reportatge de televisió que ho havia fet a Ciutat de Mèxic el 20 d'agost de 1940 Ramon Mercader, el militant del PSUC que seguint ordre directes d'Stalin va assassinar un cop al crani a Leon Trotsky amb un piolet d'escalador, però no: ho ha fet a la impensada, de manera absurda i amb un objecte absurd -un premi que ara que són tres quarts d'una del 31 d'octubre del 2008 i resta amagat a l'habitació de la planxa, mentre entren al pis els mossos que ha trucat de seguida amb el mòbil el pare del nen quan fa vint minuts ha entrat en el pis i s'ha trobat el panorama desolador davant del televisor, del cos balb del nen a terra brollant del cap la taca de sang que es barreja sobre el parquet de caoba amb el marró fosc del Cola -Cao, i mentre ell, l'assassí que en realitat fins fa tot just mitja hora només un lladre, neteja amagat entre piles de roba blanca les emprentes digitals amb un davantal que hi ha trobat, i veu que el Ploma de ferro és un premi que atorga el gremi de les ferreteries al millor relat on hi surti amb un protagonisme evident algun dels objectes que comercialitzen, i llavors a tres quarts de dotze s'adona que ha matat un nen del que no sap el nom, ni si el seu pare es diu Ramon o Andreu, ni si la mare es diu Rosa, Laia o Carme ni si el seu oncle té la mare viva o no: i s'adona també alhora que res de tot això té cap sentit ni porta enlloc.

Mentre la teva mare llegeix asseguda al sofà la primera frase d'Ada o l'Ardor de Vladimir Nabokov (una frase que inverteix la primera frase d'Anna Karenina, de Leon Tolstoi, que diu que són totes les famílies desgraciades les que s'assemblen i que són les felices les que ho són a la seva manera peculiar), hi ha uns policies que investiguen la mort del teu nebot Quim. El Ramon, pare del nen i germà teu, és qui ha trucat als Mossos. Els ha dit que ha trobat en Quim amb el cap esberlat i el premi Ploma de Ferro al terra, al costat del cos i tacat de sang. El teu germà sap que t'ha de trucar, però li costa molt decidir-se per culpa de les últimes discussions que vau tenir. "Tres anys sense parlar-se és molt de temps", pensa. A qui sí ha trucat fa poc és a la Laia, la seva dona, però ella no ha agafat el telèfon. No sap on és, i ja fa estona que hauria d'haver arribat a casa, però en el fons se n'alegra, perquè no creu que pugui suportar veure la reacció d'ella quan ho sàpiga.

Mentre travesses el carrer Aragó cantonada Roger de Flor i el temps se't congela en aquest instant que creix i es replega sobre si mateix, hi ha una dona amb bata i sabatilles que obre amb mà tremolosa un llibre tot just després d'haver-se asegut al sofà de la vora de l'estufa de butà. És la teva mare que acabes de visitar, i que viu sola al tercer segona, el pis on tu vas crèixer. En el llibre de Vladimir Nabokov que acaba d'obrir, hi llegeix la primera frase: "Totes les famílies felices s'assemblen; cada família desgraciada ho és d'una manera peculiar."

Tres quarts d'una del migdia del divendres 31 d'octubre del 2008. Just ara s'atura el temps i pots de sobte contemplar i habitar la xarxa de relats congelats que es condensen i expandeixen des d'un mateix punt, es trenen i descabdellen alhora des d'aquest instant compartit, que t'atrapa i et projecta enllà, que habites i veus com un mosaic o un laberint d'instants interconnectats -o no-, com un enigma només fet de fragments de vida simultània en una gran ciutat del nord-est de la península ibèrica, a la costa de la mediterrània, un instant en suspens, immòbil però en vertiginosa expansió, com una llavor de precedents i possibles derives, com un esclat quiet fet de fragments de vida simultània i més o menys remòtament relligada, que ressona just aquí al teu voltant, quan travesses el carrer Aragó (Barcelona, Catalònia, Spain, Europe), i alhora a l'altra banda del món, i en un poblat amazònic, i en una gasolinera perduda enmig d'una recta interminable d'un país indeterminat, i en un suburbi asiàtic, i en un llogaret eslovè...